La política és una qüestió de fe.

Rodant per la xarxa, trobe un article inefable d'una tal Isabel Duran, el primer paràgraf del qual diu: "La victoria de Rodríguez Zapatero en las urnas con una nueva dependencia de los nacionalistas para mantenerse de nuevo en el poder es el peor resultado electoral de los posibles para España. Zapatero vuelve a depender del PNV y probablemente cambie a ERC, cuyo batacazo es espectacular, por una CiU que mantiene posiciones. Lo relevante es que los otrora llamados nacionalistas moderados han dejado de serlo hace mucho, si es que alguna vez lo fueron realmente. Ya puestos, hubiera resultado incluso conveniente una mayoría absoluta para que por lo menos el PSOE no se parapete tras los radicales antiespañoles para justificar sus desmanes."

Caldrà veure quins són els "desmanes" de CiU... El problema sempre respon al mateix:Antes roja que rota". I és que els espanyols, voten el partit que voten, són primer que res nacionalistes espanyols. Defenen la seua nació a capa i espasa, amb les dents si cal, amb tants morts com calga, com al País Basc, on armen un guirigall mediàtic tan fenomenal que acaben dissimulant que s'estimen més mil morts que abandonar un pam del territori basc.

El problema és que els nacionalistes espanyols amaguen el seu nacionalisme, perquè no volen posar-lo en condicions d'igualtat amb els altres, els perifèrics, ja que aleshores hi podria entrar la raó i no els sentiments i la força. El nacionalisme espanyol viu en la sublimitat i susbliminitat, però és un nacionalisme rabiós, violent, capaç de tot, incapaç de pactar, d'ambicionar més la convivència que l'orgull nacionalista. En definitiva, és lamentable viure entre eixa gent.

Tot i que sé que és insistir massa sobre les mateixes coses, insistisc perquè o no tinc raó, o no arribe a la gent, o només fem cas a les insistències, acostumats com estem a les mil i una propagandes insistents de tota mena de productes, inclosos els productes polítics. Potser també passa que no incorporem les racionalitzacions al nostre sistema de reflexió o acció política.

L'objectiu prioritari del BLOC és el de defendre els interessos valencians i construir un país per a oblidar la condició ominosa de província a què ens ha sotmés el nacionalisme espanyol. Estem d'acord o no? Em fa la impressió que ho estem, dit en unes paraules o en altres.

Ara bé, arriben els del PP-PSOE, els responsables polítics actuals de la nació espanyola, amb tots els ressorts del poder i, com que són les dues cares de la mateixa moneda, però han de mostrar-se diferents, ens imposen el seu discurs: el de la dreta i el de l'esquerra. I el BLOC acaba parlant d'eixe discurs i no del que és la seua raó de ser.

Mentre no es comprenga que el discurs del PP-PSOE és tàctic (igual poden dir açò que allò) però buit, i que el discurs del BLOC és transformador de la realitat, no hi haurà res a fer, perquè barrejar el discurs del PP-PSOE i del BLOC només du a contradiccions.

El discurs del PP-PSOE és buit quant a la transformació d'una societat (la distribució del poder i tot el que això comporta entre ells, és una altra cosa). De la mateixa manera que Franco no va "inventar" el sis-cents, ni el turisme de masses, ni la modernització parcial de la societat, sinó que tot això fou el resultat d'una evolució normal d'una societat, tot allò que se'ls pot atribuir al PP-PSOE és en gran mesura el resultat dels engranatges productius d'una societat.

Allò que en teoria podien haver fet i que de debò ens interessa (resoldre la violència d'ETA, la desprovincianització del territori, la recuperació de la dignitat dels pobles sotmesos, la normalització lingüística i cultural, la desburocratització de l'Estat, etc.) és evident que no ho han fet, sinó que en tot cas ho han utilitzat per a empitjorar les coses i fer més gros l'espectacle del seu suposat enfrontament.

Encara és més greu que la gent del BLOC entre al discurs del PP-PSOE i no intente imposar el seu discurs, desemmascarant-ne el dels altres, és a dir, la seua buidor per als nostres interessos, si bé ple per als seus, que són els beneficis que produeix el poder i el manteniment del nacionalisme espanyol a ultrança.

Trobe lamentable descobrir com a tic l'assumpció del discurs del PP-PSOE per part de la gent del BLOC i, molt més encara, quan l'assumeixen per complet i cauen en la pantomima de creure que la societat es divideix en esquerres i dretes. Només una nació independent com l'espanyola pot jugar a eixe joc, tot i que és molt esvarós, ja que en una societat de consum com la que vivim eixa terminologia i les conseqüències estructurals de la política s'haurien de corregir en profunditat.

EL NACIONALISME DE DEBÒ

El nacionalisme és una defensa contra la barbàrie del poder nacionalista de debò, que practica un domini sobre tot allò que ha caigut en la seua teranyina. A més a més, com no em canse de repetir, el nacionalisme de debò ha demonitzat la paraula nacionalisme, l'ha aplicada als que intenten defendre-se'n i nega sistemàticament l'evidència segons la qual són uns nacionalistes de cap a peus.

Però si un dia vam tindre la temptació de copiar modestament el nacionalisme de debò, ja tenim la certesa que no ens ho permetran i, a més a més, no podem quedar-nos ancorats en un moviment defensiu i condemnat al fracàs. Conservació de la identitat, sí, nacionalisme, no. Perquè el nacionalisme espanyol no tan sols ens arracona cada dia més, sinnó que persegueix destruir-nos la identitat.

I hem de pensar que no es tracta de la bona voluntat d'alguns, es tracta que tots els mitjans de control del poder estan en mans del nacionalisme espanyol: des de la història i els mitjans de comunicació fins a l'exèrcit i el reconeixement forà.

Per altra part, estem entrant en una nova època, la de la mundialització. Si sabem utilitzar-la, podríem "volar" el nacionalisme de debò i conservar la nostra identitat.